La sirena sonà tres vegades, commovent la tranquilitat del moll i anunciant l’imminent eixida del barco. Era un adeu mecànic i fret, un adeu ple de cloixents sorolls, i d’aigües mossegades per les descomunals hèlices d’acer.
Sobre la superfície espillada de l’aigua, les gavines rebolicades dibuixaven son bollir duplicant-se en trencats reflexos, irritades potser pel desagradable torrent de sons. El brut remolcador començà la tasca, i qual menut jagant ple d’amagats poders, casi sense esforç alluntà del moll el gran transatlàntic.
La multitut allí reunida agitava els mocadors despedint als viagers, mentres que en la coberta, uns centenars de braços es movien en l’aire corresponent als distints gests de tristor o d’alegria, oferint l’adeu últim a persones a les que potser jamai tornarien a vore.
Recolzada en la barana de popa i un tant apartada dels demés passagers, una dòna jove oferia silenciosa despedida ad algú perdut entre la gentada. Sa ma oscilava desllanguida, en tant que sense reserva, unes llàgrimes esvaraven per ses galtes...
En l’extrem del moll i també un tant alluntat de la gent, un vell pulcre de cabells blancs i encorbada figura, observava abstret l’escena sense encertar a descobrir el destinatari d’aquell adeu, i en son cansat cervell els recorts feen aparéixer imàgens similars succeïdes molt anys en arrere.
L’enorme hèliç seguia batent l’aigua i alçant riuades de bromera. El barco enfilà la boca del port encara ajudat per l’aparentment fràgil barquet, negre i saltador. La partida es consumava.
Gran part del personal reunit en el moll escomençà a desfilar per l’ampla avinguda d'accés, després de dirigir una última mirada al barco a cada volta més lluntà. Els viagers ara resultaven indistinguibles a causa de la distància, més que vore’s s’endevinaven, no obstant, en la ment del vell encara es mantenia clarament la visió commovedora d’aquells ulls, que abans observara arrasats en llàgrimes.
Algú, en passar junt ad ell deixà oir part d’un comentari:
-Puix be, ya se’n ha anat... ¿Veus?. Hui ací i demà en terres lluntanes.
Ningú respongué a la frase, pero la sola menció d’aquelles lluntanes terres portaren a la ment del vell una atra reflexió:
“No existix de veritat un país lluntà. No, no ho crec. Només és lluntà un punt quan d’ell és impossible tornar”.
Per això ell encara estava esperant.
Aguardava sense impaciència en la resignació que produïx la disposició a una llarga espera, sabent casi impossible conseguir vore de nou a qui un dia es va absentar, esperant sense esperança... Pero així i tot, encara els dies de trànsit internacional acodia fidel a la seua cita. Observava als que arribaven i als que mamprenien la marcha, a tota l’abigarrada multitut que en el moll es juntava, i quan com hui, descobria uns ulls femenins humits per les llàgrimes pensava en aquells ulls que un dia lluntà també ploraren per ell.
¿Per qué no hauria tornat?. ¿Qué seria d’ella?. ¿S’hauria mort?...
Davant d’este pensament un tremolí recorregué s’esquena, i en gran esforç intentà borrar de la ment tan funesta idea. ¡No!. No podia haver mort, estava segur de que ella encara vivia. Vivia i deuria seguir vivint per molts anys, encara que fora llunt d’ell. Aixina deuria continuar, ya que si per qualsevol circumstància arribara a saber lo contrari ya res tindria alicient en sa vida de vell solitari.
¡Qué alié estava en aquell temps feliç de pensar en el gir que hauria de prendre sa vida!... ¡Quantes ilusions fetes!. ¡Quants proyectes embastats a miges, junt a qui el va fer sentir-se l’home més venturós del món!.
Desfilaven davant d’ell com si foren escenes de velles películes en blanc i negre, els moments de ventura que els dos forjaren, en l'imaginació dels anys jóvens...
Recordava el primer encontre a l’eixida del treball, aquella malaïda timidea casi insuperable al parlar-li per primera vegada, els dubtes d’ella en acceptar-lo, la felicitat dels primers mesos... Les esperes en el cantó, els llarcs passejos per la ciutat en busca de placetes recollides i carrers amagats en un desig de relativa intimitat... Els primers proyectes sempre expressats en vehemència, encara sabent que sa molta joventut fea inevitable l’espera... Junt a la ventura de vore-la el reproche de la tardança, la suau exigència de puntualitat en el fi de permanéixer més temps junts... La satisfacció intima de saber-se envejat per un ample grup d’amics...
De sobte es va fer patent la realitat d’una dependència familiar, l’inesperada necessitat d'absentar-se, l’indesijat viage ad un atre país. La despedida... Encara sonaven als seus oïts les repetides promeses d’amor, els juraments de fidelitat fins que de nou es trobaren, i per últim, l’escena en el port tan similar a la que hui presenciara, i aquelles beneïdes llàgrimes que també brollaren dels seus ulls...
Els primers mesos d'absència foren dolorosos ya que les notícies li arribaven de tart en tart. Li contava que també tenien problemes en aquelles terres i estava segura de que a la fi sos pares decidirien tornar. ¿Pero quan?. No ho sabia, per mes que algo intern li fera pensar que seria pronte. Ella al menys així estava desijant que succeïra.
Seguia passant el temps, i a voltes pareixia que el regrés estava de veres pròxim... ¡Quina felicitat si aixina fora!... I continuava en la espera. Cada dia desfullava el calendari i contava els mesos, sempre cap avant, pregant-li al cel per a que el temps passara lo més ràpidament possible.
I el temps no es detingué.
¿Quant hauria ya passat?. No ho sabia. Molt. Tant que li fea mal contar-ho, pero recordava les antigues escenes i confiava en que encara tenia que tornar al seu costat, a pesar de la correspondència tallada i a pesar del silenci de tants anys. Sense saber per qué, alguna cosa li dia que el regrés es produiria quan manco ho esperara. ¿Seria aquella idea fixa la que el mantenia viu?. Possiblement. Per això tots els dies acodia fidel a la cita esperant el moment de vore-la aparéixer...
La vesprada declinava. El sol en l'ocàs tenyia de purpura l'horisó. Algunes llums començaven a encendre’s prematurament en els menuts barquets nugats al moll de ponent. Un poc més allà en el club nàutic, un bosc de màstils es difuminava cada volta més imprecís sobre el gris del cel que tardaria no gens en ser totalment negre.
La brisa un tant molesta feu recordar al vell que per hui havia acabat l’espera. S’estirà quant li permeteren els anys dispost a mamprendre el camí de regrés a casa. Abans d’abandonar el port encara dirigí la mirada a la bocana ara solitària, i després, en pas cansat inicià la marcha cap a l’eixida del recint.
Fora de l’espai portuari, en la ciutat, la vida bollia en son ritme acostumat. Cents de vehículs discorrien veloços per la calçada mentres milers de persones desfilaven en la pressa insana a que obliga la civilisació. El vell creuà el carrer abstret en sos pensaments sense posar atenció a les llums del semàfor. Oï un crit eixit d’algun lloc pròxim, l'esvarós soroll d’una frenada, i va sentir sobre ell una força descomunal que l'espentava cap a terra...
Poc després l'ambulància iniciava una desenfrenada carrera esquivant vehículs mentres fea sonar la sirena, en tant que en son interior s’atenia desesperadament a un vell agonisant víctima de la civilisació.
En l’hospital continuaren les presses del personal que s’afanyava per salvar-lo. No sentia cap dolor ni s’inquietà quan li conectaren tots aquells tubos i aparats. Tan sols sentí un poc de vergonya en notar com el despullaven de tota la roba, abans d’absumir-se en aquella espècie de somi.
L’equip no es donava un minut de respir en la lluita per intentar salvar a l’home. Dits hàbils l’exploraven al temps que menudes i fredes ferramentes treballaven en un cos que li pareixia a cada volta menys seu. Una sensació plàcida li anava sumint més i més en l'inconsciència. Minuts després en un moment lúcit del moribunt, el mege no pogué comprendre el significat d’aquelles últimes paraules:
- Quan vinga, diga-li... que no m’espere. Que yo sí he anat... a terres lluntanes.
*******************
Tornar a l'Índex