Premi de Guions Radiofònics Radio Minuto, 1986.
La Comissió ya està preparada en el carrer, per a escomençar el primer acte programat de la semana festiva; l'arreplegà. Les chiques rialleres, busquen acompanyants d’entre el grup de chics de la falla, per a formar parelles i anar pujant a totes les cases del veïnat en demanda de l'ajuda, no sempre excessivament generosa, que puga completar el presupost anual de l’eixercici faller. La banda de música, vinguda des d’un poble en el llímit de la província a posta per a este acte, afina els instruments, i el tabalet deixa oir son alegre repic festiu...
Abandonant decidit
el grup dels chicons, Lluís s’acosta on està Tina oferint-li un tant tímit la
seua
companyia
- ¡Hola, Tina! ¿Acceptes un acompanyant?
- ¡Per qué no! Moltes gràcies...
- Al contrari, les gràcies a tu per acceptar-me.
I d’un modo tan senzill escomençà tot. Fon una semana inoblidable... Soroll de festa, esclafit de traques, olor a pólvora, perfum de flors... Al llarc del dia un toll d’activitats sempre contra rellonge. Per la nit les velades en el casal, el ball en la barraca en la música dels discs de moda, i la visita ya de matinada a les falles que obtingueren els primers premis... La parella formada per Tina i Lluís continuava com el primer dia. Junts sempre; des de l’inici de la jornada en la despertà, fins a l'últim minut del dia en que el cansanci recomanava retirar-se a descansar mes que foren uns breus moments... En l’instant de la despedida, les confidències en veu baixa junt al portal de l’escaleta.
- ¿Me vols?...
- Tinc por, Lluís.
- ¿Por, a qué?...
- A que el teu siga un amor de falla... Amor que naix al primer tro d'avís, i que se’n va envoltat en les purnes i el fum de la cremà.
Noves protestes
amoroses. Desijos de permanéixer més temps en el carrer aprofitant u a u els
moments embruixadors, fins que, en el balcó, la mare de Tina tus prudent i fa
una observació de lo tart que és...
- Bona nit. Que descanses, Tina.
- Fins després, Lluís...
I passaren les
falles. Per imperatius del treball, Lluís degué d'abandonar Valéncia pensant que
sols ho fea per a tres o quatre mesos, tot lo més sis. Molt pronte va enviar una
carta que fon contestada a tota pressa. La segona missiva tardaria unes semanes...
I la següent un tant més...¡Potser coses de les obligacions laborals!...
Havia transcorregut un any. Al mig de la placeta ya es vea el muntó d’arena per a la plantà, i els chiquets fruïen escampant-la en els seus jocs. En casa de Tina, la mare, Donya Consol, retocava cuidadosa el trage de llauradora, que de any en any es trea del calaix per a ser lluït en les festes de més populars arrels valencianes.
- Tina, sostin eixe llaç...
- No sé per qué t’encabotes, mare; saps que no vaig a vestir-me enguany.
- ¡Això podíem fer! És justetament lo que estan esperant que faces les males llengües del barri... ¡Te vestiràs! ¡Ya ho crec que te vestiràs!...
Tina temia les indirectes de les amigues, el possible comentari jocós d’algun graciós imprudent, que sens dubte la faria patir. Perque per damunt de tot i a pesar del silenci postal de Lluís, alguna cosa allà dins li dia que ell havia de tornar.
Arribà la nit. La comissió deixà la partida de truc quan vingué l’artiste per a plantar la falla. Tots a una alçaren el remat, a tombe, com era tradicional en el barri, bo, tradicional i que la no excessiva grandària del monument ho permetia. A la fi, després de no pocs esforços mitigats en el fret del trenc d’alba, la falla lluïa al mig de la placeta.
Poc després, els inquiets de la comissió començaren a preparar la despertà... Trons d'avís, traques curtes i forts masclets per als més atrevits, trons de bac per als demés, que si enguany estaven prou secs serien un èxit, encara que, a costa d’un fort dolor de braç per a més d’una semana... I escomençà la despertà...
Ya s’ha cremat tota la pólvora que per a l’acte estava prevista. Ara, tots a una al casal a desdejunar, que els bunyols els fea la yaya de Toni i tenien fama de bons. Els fea de carabassa... A glòria, segons els fallers, sabia cada mosset ben ofegat en chocolate... ¡Estes llepolies festives!... I de seguida a arreglar-se, que en un parell d’hores es deuria de formar el primer passacarrer...
Tina era de les que abans acodien al casal. Alguna cosa allà dins de son cervell, li diu que este dia va a ser distint per ad ella...
A l’entrada del
carrer, un grup de falleres i fallers s’arremolinen junt a un taxi que no ha
pogut passar fins a dins de la placeta, a causa d’unes valles metàliques
oportunament colocades, per a evitar el molest trànsit en tan senyalats dies, i
en mig del grup, envoltat d’abraços i apretons de rialleres mans, l'absent,
Lluís, que busca en àvida mirada a la que ha vingut a trobar... Per fi es veuen.
Tina indecisa es queda sense saber qué fer... Lluís arriba junt ad ella i en veu
emocionada li pregunta...
- ¿Acceptes un acompanyant?...
- ¿Per a les festes?...
- No. Un
acompanyant per a sempre, i un amor per a tota la vida, que si va nàixer al
primer tro d'avís de la festa, no se n’anirà ya en l'últim fum de la cremà...
Tina no respon, l'emoció no li ho permet, enllaça fortament les mans que ell li oferix, al temps que dos llàgrimes de felicitat brollen dels seus ulls enamorats.
En tant en l’aire esclaten per tot arreu els coets, tota la placeta s’ompli, en les notes alegres i sorolloses del passodoble faller...
************
Tornar a l'Índex